Un any del primer testimoni sobre l’impacte de la Covid
Fa un any que Ràdio Calella TV va parlar per primera vegada de la Covid. Va ser a partir del testimoni de Manuel Garcia, un veí de Sant Cebrià de Vallalta que vivia a Xangai, a 800 quilòmetres de Wuhan, quan va esclatar la pandèmia. Aquells dies havia marxat de vacances a les Filipines coincidint amb la celebració de l’any nou xinès i ja no va poder tornar-hi, per les restriccions i per la por al contagi d’un virus encara molt desconegut.
Garcia explicava que els seus companys de feina li deien que la vida era totalment diferent i ell es feia càbales de tornar-hi però per anar a treballar i poca cosa més. Aquí encara no s’havia confirmat cap cas que hagués produït transmissió comunitària, no sabíem què era el confinament, el toc de queda, ens sorpreníem de veure imatges de persones caminant amb mascareta pel carrer… Tot plegat ho vèiem com una pel·lícula de ciència ficció fins que ens vam topar de nassos amb la crua realitat. Un any després, la situació s’ha capgirat com un mitjó. A Orient la pandèmia està prou continguda i és aquí on encara n’estem patint les conseqüències.
Avui, un cop establert altra vegada a Catalunya, ha tornat a parlar per Ràdio Calella TV, per comentar que a la Xina no es dona cap tipus de credibilitat a les teories conspiranoiques sobre l’origen de la pandèmia i que es manté que el virus va sortir d’un mercat d’animals vius. Ha explicat quina és la gestió que han fet les autoritats d’allà per contenir-la.
Des d’un primer moment van aplicar molta disciplina, els van obligar a ser molt conscients de la necessitat d’aplicar mesures estrictes que van donar resultats molts ràpids. Aquí vam tenir-les, i també van aconseguir-ho durant un temps, però no s’han mantingut. I aquesta és la diferència.
Garcia parla de disciplina imposada per parts d’uns governs dictatorials que han restringit les llibertats individuals i col·lectives molt més enllà del que s’ha fet aquí.
