Sergi Vila: “Quan hi ha un problema has d’actuar, no serveix de res mirar-te’l des de casa”
El calellenc Sergi Vila ha estat durant 10 mesos formant part de la tripulació del vaixell Open Arms com a patró de la llanxa ràpida que es desplega en el moment de fer una operació de rescat. A bord hi ha viscut, a més d’un Nadal molt diferent, allunyat de la família, una experiència vital que aquest matí ha compartit al programa La ciutat. Diu tenir la impressió d’haver viscut una realitat paral·lela a la que havia conegut fins al moment, que és molt més dura i colpidora del que expliquen els mitjans de comunicació del que està passant al Mediterrani, a ulls d’uns governs que sovint prefereixen mirar cap a un altre costat, saltant-se les seves pròpies obligacions.
Sergi Vila va entrar a treballar per a l’ong liderada per Oscar Camps després d’oferir-se com a voluntari, l’octubre del 2018; i s’hi ha estat durant deu mesos sumant rescats. Diu que va prendre la decisió davant l’emergència que s’estava visquent a Europa amb la crisi dels refugiats.
En una entrevista al programa La ciutat ha reconegut que ni de lluny s’imaginava l’experiència que se li obria davant seu.
Venia del món de l’emergència, del socorrisme i dels vaixells; i hi havia la demanda de rescat al mar. Tenia els coneixements, millors o pitjors, però vaig pensar que havia d’anar ajudar davant la realitat. Per l’educació que he rebut, com la majoria de gent d’aquí, davant d’un problema s’ha d’actuar, no serveix de res mirar-te’l des de casa (…) Sembla que visquis en una realitat paral·lela, no t’ho pots ni arribar a imaginar, és molt gros el que està passant.
Proactiva Open Arms té dues embarcacions de rescat marítim: l’Astral i el remolcador Open Arms, on Vila tripulava una de les llanxes ràpides que surten en cadascuna de les operacions de rescat. També tenia assignades les funcions de coordinar als socorristes. Es va estrenar al mar d’Alboran, davant la costa andalusa, que assegura és un compta-gotes constant d’arribada de pasteres.
Va ser una pastera de fusta de 15 persones, però aquell dia en vaig fer tres més. Va ser un entrenament perfecte pel que després veuria al Mediterrani central (…) Per fer-te la cuirassa has d’evitar conèixer històries, sinó te les emportes a casa. Per sort, els mitjans no expliquen ni la meitat del que passa aquella gent.
I diu per sort perquè són històries dramàtiques, d’un periple que pot durar anys, durant els quals els que fugen de les guerres o de la pobresa extrema que viuen a casa poden arribar a ser víctimes de tot tipus d’abusos. També els menors.
Sergi Vila ha relatat com de perillosos poden ser els rescats i ha denunciat la injustícia que es produeix quan els països els deneguen el desembarcament. Ha recalcat que això contradiu la legislació marítíma internacional que els obliga a garantir un port segur per a les persones que han estat rescatades en aigües internacionals. El calellenc reclama a la classe política que “s’omple la boca” amb què s’ha de complir la llei, prediquin amb l’exemple.
Molts polítics s’omplen la boca del compliment de la llei, i aquesta és claríssima. N’hi ha una que està per sobre de les lleis de cada país, que és la marítima, i sistemàticament s’incompleix. Nosaltres procurem anar pas per pas, que això consisteix en demanar port segur als països.
Vila creu que hi ha una falta d’empatia i d’humanitat per part dels governs, polítics o ciutadans que rebutgen l’acollida de les persones rescatades a mar. I nega que l’acció d’ongs com Proactiva Open Arms provoqui un efecte crida. Assegura que són les guerres proveïdes d’armes de països europeus o l’expoli que s’està fent de continents com l’Àfrica el que porta als seus habitants a iniciar un camí que no saben on els portarà.
Si un vaixell, o dos o tres, són tan poderosos com perquè a tot africa arribi la notícia del rescat, si no saps si s’aconseguirà o no, quin poder tenim, no? Per mi, l’efecte crida és que tinguem aquí el gaosil més econòmic, també el mòbil, i apropiar-nos de tota la riquesa d’Àfrica sense donar-los res a canvi. Això és l’efecte crida, en definitiva venen per això. Si Espanya no els vengués armament, segons la meva opinió, seria un punt a favor d’evitar els conflictes i que la gent no hagués de fugir.
I també ha comentat com ha viscut l’estada de joves menors estrangers a Calella, aquest estiu; alguns dels quals també han viscut un autèntic periple fins arribar a l’Estat espanyol. Lamenta la polèmica que s’ha generat al seu voltant. En aquest cas també creu que s’hauria de tenir més empatia amb la seva situació i diu que s’ha de tenir en compte que són adolescents. Diu que la solució no passa per fer-los fora.
Adolescents conflictius n’hi ha a tot arreu, però sempre és més fàcil assenyalar als de fora, perquè te’l pots treure de sobre (…) Hi ha una falta d’empatia, perquè on veus un adolescent conflictiu hi ha una història d’un nen que s’ha posat sota un camió o en una pastera per escapar del seu país, buscant segurament un futur millor per a la seva família.
Després de l’experiència durant deu mesos a bord de l’Open Arms, passant-hi fins i tot el Nadal, lluny de la seva família -va fer cagar el tió als nens que eren al vaixell-; ara continua treballant en el mateix àmbit però a Salvament Marítim del Ministeri de Foment.
Assegura que quan en tingui l’oportunitat hi tornarà, i el seu compromís és el de donar veu a la feina que fa l’ong, que se sustenta en un 95% amb les donacions de particulars.
