Maru Toledo: “Hi havia poca-soltes que darrera la porteria ens cridaven: Ves-te’n a la cuina!”
No enveja el reconeixement ni les cotes de popularitat que tenen algunes jugadores de l’elit del futbol femení en l’actualitat. Ella va jugar dues temporades amb el Barça, a principis dels anys 70, i diu que llavors l’únic que l’importava era competir i passar-s’ho bé fent esport. Això és el que ha marcat la seva vida: primer defensant una porteria, després amb la raqueta de tennis i ara amb el pal de golf a la mà. Maru Toledo s’autodefineix com una esportista nata que sempre ha despuntat, tot i que la seva trajectòria no és del tot coneguda a Calella. Proposar-la com a pregonera de la Festa Major de la Minerva en l’any que som Capital Catalana de l’Esport és una manera de corregir-ho.
Maru Toledo va començar jugant a futbol amb els seus germans, i sempre acabava de portera. Quan el CF Calella va formar un equip femení va trobar la manera de donar sortida a les ganes de fer esport i competir, i no li va sortir gens malament. D’aquí va fer el salt al Mataró i quan la van veure els responsables del FC Barcelona li van fer una oferta i va acabar fitxant. Va estar-s’hi dues temporades i amb l’equip van guanyar el títol de lliga.
Arribar al Barça no va ser d’un dia per l’altre, ja tenia una trajectòria. Vaig començar al CF Calella i quan va plegar, perquè no hi havia prou jugadores, vaig anar al Mataró, que era un equip que s’enfrontava al Barça. Un dia em van trucar per proposar-me jugar amb ells i em va fer molta il·lusió i vaig acabar fitxant.
La calellenca va vestir la samarreta del Barça del 1971 al 1973. El futbol era llavors, molt més que ara, un esport masculinitzat i que les cridaven per anar per disputar partits amistosos com si es tractés d’un espectacle folklòric. Assegura que no l’importava gens perquè ella el que volia jugar i és el que feia.
Es veia més com un espectacle que no pas un partit de futbol. Venia molta gent a veure’ns per curiositat, venia la família; i després hi havia els poca-soltes que es col·locaven darrera la porteria i ens insultava: “veste’n a la cuina”, “marimacho”… Se sentia de tot.
Va penjar les botes quan es va quedar embarassada de la seva segona filla. Va coincidir amb què el Barça va traslladar els entrenaments al Prat de Llobregat i això va complicar encara més una possible tornada al futbol.
Va canviar la pilota gran per una de més petita, la del tennis, on també va guanyar trofeus i campionats; i mai ha deixat de fer esport. Segueix activa avui dia al camp de golf i diu orgullosa que té un handicap força baix. “Més que el d’algun home”, assegura.
Aquesta ha estat la seva manera de reivindicar l’esport femení: practicant-lo dia a dia. És per això que no enveja la popularitat que poden arribar a tenir les esportistes d’ara.
Diuen que hi ha enveja sana i dolenta, però ni una ni l’altra perquè després de deixar el futbol he tingut èxit amb el tennis i el golf i m’he sentit realitzada, no tinc necessitat.
Tot i això, dona suport a les campanyes de lluita per a la igualtat i que, en els últims anys, també mediàticament l’esport femení tingui el reconeixement que es mereix.
Ella en serà referent durant la Festa Major de la Minerva. La proposta per fer de pregonera li va arribar fa uns 15 dies i la va rebre amb il·lusió.
Em va trucar personalment l’alcaldessa per dir-me que sabia quina era la meva trajectòria i que pensava que, més estant encara en actiu, era una persona adient per fer el pregó. I em va fer molta il·lusió que pensés en mi.
La nit del pregó, i al balcó principal de l’edifici consistorial, l’acompanyaran dues actrius de la sèrie Les noies de l’hoquei, que també tracta sobre la lluita pel reconeixement de l’esport femení i, a més, minoritari.
