L’1 d’octubre viscut des de l’altre cantó de l’urna
L’Isaac va ser vocal d’una de les meses que hi havia a la Biblioteca Municipal de Can Salvador de la Plaça per l’1 d’octubre. Per casualitat. Havia passat la nit dins l’Escola Pia de Jovara per protegir el col·legi i al matí va anar a la Fàbrica Llobet-Guri, on havia de votar. Un cop allà, va començar a córrer la veu que hi havia poca gent a la Biblioteca Municipal i calien reforços. No s’ho va pensar: va anar-hi i va posar-se davant la porta. Era dels primers i se li va demanar que cobrís una de les places de mesa. El cens no s’havia pogut enviar amb les notificacions, el primer contratemps de la jornada. Tenia per davant un llarg dia ple d’il·lusió, esperança i emocions; també temor per la possible arribada de la policia espanyola. Havien carregat a Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta, i el neguit va persistir durant les aproximadament 10 hores en què van facilitar la votació a unes 600 persones.
Problemes informàtics per registrar els vots i informacions, des de primera hora, de les càrregues de la policia espanyola als col·legis de Girona i Barcelona. Així va començar l’1 d’octubre per l’Isaac, vocal d’una de les meses de la Biblioteca Municipal de Can Salvador de la Plaça. En una entrevista a l’Info Migdia ha recordat l’emoció que van sentir en veure gent gran entossudida a votar, joves plens d’il·lusió i d’esperança, familiars i amics que van quedar-se hores i hores a les portes de l’equipament cultural per protegir els vots.
Una de les visites que més els va colpir va ser el d’un veí de Sant Cebrià de Vallalta que no podia votar al seu poble i va venir a Calella. Va entrar al col·legi amb la cara ensangonada pels cops propinats pels agents que sí van accedir a l’escola d’allà.
Després de 10 hores rebent votacions, unes 600 aproximadament a la seva mesa, cap a les set de la tarda van tancar el col·legi. Ho van fer per precaució. No hi havia cap pla dissenyat per amargar les urnes -almenys a l’Isaac no li consta-, però recorda que amb els companys van parlar d’assegurar-les en cases veïnes. No va ser necessari, per sort. També hi havia el risc que, en no poder requisar els vots, destrossessin la biblioteca.
Va valdre la pena tot plegat? És l’última pregunta que respon i que podeu escoltar en el document que hi ha a continuació.
