Creix la preocupació per l’addició als videojocs entre els joves

Les consultes per l’ús excessiu de videojocs no paren de créixer, també és el cas de Calella on, de fet, al CPIAM, segons confirma Josep Basart, s’atenen dues persones amb aquesta addicció.

En aquests moments estem treballant amb dos nois, un de primer de secundària i un altre de tercer. Tots dos han vingut al nostre centre psicopedagògic perquè els pares veien que estaven moltes hores amb els videojocs. Els resultats acadèmics estaven baixant d’una manera important, de fet, estaven suspenent. Pràcticament, no volien sortir de casa perquè preferien jugar.

Cada cop són més les persones que es dediquen a jugar i deixen de banda la resta d’activitats, la qual cosa pot provocar addiccions. Aquest fet preocupa a les famílies dels adolescents, a més, confirma Basart, la tendència va a l’alça.

A aquesta problemàtica, s’afegeix la introducció de videojocs que demanen diners per aconseguir premis o avantatges. Des del punt de vista psicològic, Basart, explica que aquests tipus de joc fan servir el mateix sistema que els jocs d’atzar.

És el mateix sistema, és a dir, incentiven el jugador a obtenir premis de forma aleatòria. El que fan és que vagin provant per tal d’aconseguir un premi. Aquest és el mateix sistema que una màquina de joc on hi ha premis econòmics. No hi ha una certesa, és una manera d’anar provant i anar guanyant coses, aleshores això anima i, per tant, la persona continua. Com que és aleatori i mai és segur, la persona continua jugant per aconseguir-ho, aquí és on entra la ludopatia.

Tot i que no està demostrat, podrien derivar en un ús perillós dels videojocs i, fins i tot, ser el pas previ a una ludopatia. Amb tot, Josep Basart assegura que els videojocs no són nocius, però sí, l’ús que se’n fa.

Els videojocs en si, no. És l’ús que se’n fa. Nosaltres al centre psicopedagògic, als pares que ens han mostrat preocupació sempre els hi diem que s’han de posar uns límits, és a dir marcar uns horaris al dia o els caps de setmana i fora d’aquests fer altres activitats. Si es fa sota un control parental, en principi no té per què ser una situació de risc. És una situació de lleure que es pot compensar amb altres coses.

Hi ha tres senyals d’alerta per saber si una persona és addicta als videojocs: l’aïllament, l’abandonament d’altres activitats i la davallada dels resultats acadèmics. Ho explica ell mateix.

Els nens que entren en aquest món i que poden entrar en risc de caure en l’addicció és que de mica en mica es van aïllant dels companys, dels amics, inclús de la família. El segon és que deixa de fer altres activitats, tot se centra només en el joc. El tercer és una baixada dels resultats acadèmics. Aquests tres indicadors, si es donen, i si es donen conjuntament encara més, són alertes que les famílies haurien de veure i posar-se en mans de professionals perquè els ajudin si és necessari.

Jugar a videojocs no està vist com una activitat perjudicial, per això, segons Basart, és molt fàcil caure en aquest tipus d’addicció. Per evitar-ho, remarca, cal imposar uns límits perquè una activitat lúdica i divertida, no acabi convertint-se en una obsessió.