Carme Junyent: “Estem perdent el temps en el gènere de la llengua i no ens preocupem pel que és realment important”
La lingüista catalana Carme Junyent considera que estem perdent el temps amb la qüestió de la llengua i que no donem importància als elements que realment la tenen. Així ho ha expressat a Ràdio Calella Televisió abans de l’acte de presentació del seu llibre ‘Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”
Aquesta tarda, la lingüista Carme Junyent ha presentat el seu llibre a la biblioteca Can Salvador de la Plaça. L’obra és un recull de les anàlisis de 70 lingüistes que parlen sobre l’ús actual del llenguatge quan l’incorporem amb la perspectiva de gènere.
Junyent considera que, des del principi, les propostes que es van fer per incorporar la perspectiva de gènere, no tenen sentit. Això ha fet que s’hagin buscat fórmules diferents que han acabat ‘relliscant‘ igualment. Tal com diu, s’està perdent el temps amb la qüestió de la llengua i no s’està donant importància als interlocutors que són realment els que importen a l’hora d’analitzar aquest tipus de qüestions.
Em sembla que ho patim tots. Com que des del començament, les propostes que es van fer no tenen sentit, s’han hagut de buscar fórmules diferents que rellisquen com les primeres. (…)Estem perdent el temps en la qüestió de la llengua i no ens preocupem del que és important que és qui parla, qui escolta, qui interromp, etc. És a dir, és a la conversa on es veuen les relacions de poder.
En aquest sentit, considera que un exemple és dir ‘calellencs i calellenques’ o neutralitzar el ‘tots i totes’ amb la paraula ‘totis’. Segons explica, diferenciar els calellencs i les calellenques és una forma de discriminar. Pel que fa a la forma ‘totis’ és una conseqüència d’aquesta discriminació.
Són qüestions diferents, però dir ‘calellencs i calellenques’ és una manera de dir que les calellenques no són calellencs i és una forma de discriminació. En el cas del ‘totis’ és una conseqüència d’això. (…) Amb els desdoblaments o som homes o som dones, llavors, resulta que els que no se senten ni una cosa ni l’altre reclamen un gènere.
Considera que aquestes formes de parlar són un llenguatge que ens han imposat. És per això que considera que la població no s’ha de deixar endur per aquest llenguatge i que els mitjans de comunicació també som responsables d’acabar amb aquestes formes de parlar.
Pel que fa al futur del català, és clara. Afirma que ens hem d’espavilar perquè la seva desaparició no sigui imminent. En el cas de Calella, recomana que els calellencs parlin més encara el català. Tal com diu, s’ha de demostrar que si els nouvinguts volen conviure aquí, els anirà millor si parlen en català.
Hi ha una qüestió que a Calella és bastant significativa. Quan hi ha tanta població que no té el català com a primera llengua, podem deixar-los al marge, i això va en contra de nosaltres, o podem compartir la llengua amb ells. Això significa parlar-los en català. Que s’adonin que el català és una llengua que fem servir i que, si volen conviure aquí, tot anirà millor si saben català. De fet, la gent que ve de fora i aprèn català, viu molt millor que els que no ho fan.
Finalment, en el cas de les escoles. Junyent considera que la situació del català a l’escola és un reflex del que passa al carrer. Segons diu, aquesta qüestió ja existia fa molts anys quan es van preocupar per la immersió lingüística a l’escola, però van oblidar-se-la a la secundària. Tot i això, confia en que no sigui massa tard. Creu que el govern no ho fa a mala fe, tot i això, suposa que no saben què fer per solucionar-ho. Aquesta consideració la preocupa, és per això que diu que és feina de tots protegir la llengua.
