Finestra d’hotel a Amsterdam: La llarga nit de Chet Baker (1)

Deixem que sigui en Michel Graillier, un pianista francès que va enregistrar alguns discs amb en Chet, qui parli d´aquest sensible cantant i trompetista:

“El seu so sempre va ser ple, clar i poderós. Va renunciar als efectismes i a les acrobàcies. En Chet tenia un gran sentit del silenci, que és la matèria prima del músic. S’apropava al micro, deixava passar uns quants compassos i, des del mateix moment en què atacava la nota, aquesta assolia tota la seva amplitud i apareixia en l’ambient una mena de relaxació. Aconseguia una escolta profunda del públic perquè donava una significació musical al silenci abans de començar els seus solos.“

Us el presento en diverses formacions: Amb el quartet, sense piano, (tot un esdeveniment per l’època) de Gerry Mulligan. Amb el pianista Russ Freeman (un escoltador atent i eficaç de les idees del Chet), amb el saxofonista alt Art Pepper (un plaer per les oïdes); amb el saxofonista tenor i compositor Phil Urso en un dels discos més celebrats del Chet (“Baby Breeze”) que  entusiasmava l’actor Robert Mitchum i, finalment, amb el saxofonista alt Paul Desmond i el guitarrista Jim Hall.

Amb en Gerry Mulligan:

Walking shoes / Benie´s tune/ My funny Valentine

Amb en Russ Freeman:

Isn´it romantic?/ Long ago and faraway

Amb l’Art Pepper:

Tynan time

Amb en Phil Urso:

Baby breeze / Born to be blue

Amb en Paul Desmond i en Jim Hall:

Concierto de Aranjuez/ Answer is yes