Addictes al Blues: l’harmònica de blues (1), els precursors
Aprofitant que del 12 al 15 de Setembre es celebrarà a Calella la tercera edició del Festival Calella Harmònica, dedicarem dos programes a parlar d’aquest meravellós instrument i dels seus precursors i els tocadors d’harmònica més contemporanis.
Tal vegada tinguin alguna cosa especial alguns instruments de vent (harmònica, acordió i concertina) que toquen l’oïda humana i l’ànima quan es produeixen sons en córrer l’aire sobre una làmina de metall.
L’harmònica de blues pot tenir tal intensitat que traspassa les barreres de qualsevol personalitat i s’ancoren en els sentiments com a pocs instruments poden fer-ho. El so llastimós d’una harmònica acústica i la intensitat i gran abast d’una harmònica amplificada, són sons importants que apareixen en la tradició del blues.
Des que el blues es va amplificar i electrificar, l’harmònica ha estat un aliment bàsic per a moltes bandes. Abans de la II Guerra mundial, l’harmònica no era un instrument tan prominent en les presentacions en viu o en enregistraments de blues i, certament, molt secundari en comparació de la guitarra i el piano.
Començarem avui amb els precursors de l’harmònica de blues.
Carey Bell – Deep Down South
DeFord Bailey – Muscle Shoals Blues
Rhythm Willie – You Can’t Stop Me from Drinking
Sonny Terry – Sonny’s Whoopin’ The Deep
John Lee “Sonny Boy” Williamson – Sugar Mama Blues No 2
Sonny Boy Williamson II – Keep It To Yourself
Little Walter – Juke
Big Walter Horton – Christine
Billy Boy Arnold – Been Gone To Long
Slim Harpo – Blues Hangover
Big Mama Thornton – Big Mama’s Blues (My Love)
Jimmy Reed – You Don’t Have To Go
James Cotton – Superharp
Snooky Pryor – Crazy ‘Bout My Baby
Little Walter – Blues With a Feeling
