Addictes al Blues: Big Mamas, les pioneres del blues
La química, gairebé sexual, que desprèn la mescla d’un intens solo de guitarra elèctrica amb el d’una harmònica salvatge et fa imaginar a Muddy Waters o a Howlin’ Wolf desplegant la seva profunda veu sobre la sensual melodia. Però per què, en la majoria dels casos, no es pensa en una dona com a protagonista d’aquestes escenes? El blues també és femení.
A principis del S.XX, durant els bojos anys vint que van precedir a la Gran Depressió, les denominades “Big Mamas” van desenvolupar les seves carreres en diferents escenaris: cabarets i vodevils de ciutat en els quals se celebrava amb alegria el final de la Primera Guerra Mundial, o escenaris més rurals, com les caravanes que acompanyaven a venedors ambulants que recorrien el sud i l’est dels Estats Units.
En les veus d’aquestes dones hi ha protesta, cants per la igualtat, crits desesperats que descriuen el que era ser dona i negra en el sud d’un país marcat per la segregació racial. Però també hi ha orgull i desig. Eren dones, eren negres i van parir el blues.
