Addictes al Blues: Alvin Lee i Ten Years After, el blues-rock britànic més pur
Pot ser que Alvin Lee no fos tan conegut com els seus compatriotes Eric Clapton, Jimmy Page o Jeff Beck, però el seu estil de ràpides ràfegues en la seva guitarra Gibson ES-335 sens dubte va cridar l’atenció, i el va convertir en una llegenda per dret propi.
Va ser el líder de Ten Years After, grup dels grans de fa cinc dècades, que a base de blues i rock, esquitxat de psicodèlia, boogie, jazz i folk acústic, va aconseguir atreure a grans masses de públic; i més després de noquejar a les 500.000 persones que van assistir al mític festival de Woodstock, amb la seva versió d’onze minuts de l’electritzant boogie woogie ‘I’m Going Home’.
Passada la primera etapa de la british invasió, i després de formar Ten Years After amb Leo Lyons (baix), Chick Churchill (teclats) i Rick Lee (bateria), va trobar en la discogràfica Decca Rècords la seva oportunitat per a debutar discogràficament.
Per poc que un sigui devot del blues-rock-jazz, de tot el gruix d’àlbums que va gravar el quartet en els seus set anys de vida (1967-1974), tots són indefugibles, en tots hi ha qualitat. Avui repassarem algunes cançons d’aquesta discografia inicial de Ten Years After.
