Ona Maresme: Llegim!

“1969″, Eduard Márquez.  «Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però mirant els negatius del carret he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble Sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Perquè podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu… Era algo que… En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida.»

“La fi de la novel·la d’amor”, Vivian Gornick.  Ena questa obra, una provocadora col·lecció de crítica literària, Gornick exhibeix la mateixa intel·ligència, honestedat i profunditat d’ànima de les seves memòries a l’hora d’analitzar el sentit de l’amor i el matrimoni com a temes literaris del segle XX. Examina l’obra i vida de diversos autors que admira com Grace Paley, Willa Cather, Jean Rhys, George Meredith o Jane Smiley, i inclou que l’amor, la plenitud sexual i el matrimoni estan exhaurits com a expressions metafòriques de l’èxit i la felicitat. Com ja és habitual en la seva obra crítica, Gornick, construeix i defensa els seus arguments amb un equilibri entre coneixement objectiu i experiència subjectiva i estableix, en aquests onze assajos, que la preocupació moderna real, per a la majoria d’escriptors i de lectors, és el drama de la por i la ira en relació a l’experiència amorosa. “La fi de la novel·la d’amor” és una col·lecció d’assajos profundament original d’una de les escriptores i lectores contemporànies més lúcides del panorama internacional, que ens convida a reflexions que van molt més enllà de la literatura. 

“Montevideo”, Enrique Vila-Matas.  En ple període de transformació personal i literària, el narrador d’aquesta novel·la comença a observar senyals en portes i habitacions contigües, símbols que comuniquen París amb Cascais, Monveideo, Reykjavík, San Gallen i Bogotà, i que li van retornant sigilosament a l’escriptura, al desig de transformar en làmines de vida unes certes experiències que, com a mínim, demanen a crits ser narrades. Montevideo és una ficció amb realisme, un tractat sobre l’ambigüitat del món com a tret característic del nostre temps, una novel·la en la qual el millor Vila-Matas troba la manera de nomenar novament les coses quan tot sembla ja dit; gesta tant més admirable perquè el nucli central de la seva obre no és un altre que la modernitat de la novel·la.

“La promesa”, Damon Galgut. Els Swart són una família sud-africana blanca propietaris d’una granja als afores de Pretòria. La generació més jove, l’Anton i l’Amor, detesten tot el que representa la seva família, sobretot la promesa incomplerta a la dona negra que va treballar per a ells tota la vida. Després d’anys de servei, a la Salomé se li va prometre una casa pròpia, una terra pròpia… però d’alguna manera a mesura que passen les decàdes,  i que el país evoluciona de les antigues divisions a la nova societat anomenada més justa, aquesta promesa continua sense complir-se. “La promesa” és una novel·la sobre la crisi real d’un país on la segregació legalitzada s’ha acabat, però en què la tràgica divisió entre dos grups de persones encara es manté molt vigent.
M’hi nego, Per Petterson. Un matí a l’hora punta, un cotxe s’atura al costat d’un home que pesca d’alt d’un pont: en Tommy ha reconegut en Jim, el seu gran amic d’infantesa. I això que la vida ha canviat les tornes amb un sentit de la simetria ofensiu; dins del Mercedes hi ha el fill de l’escombriaire, el gran de quatre criatures confiades a famílies d’acollida. Separats per la finestreta entreoberta, el diàleg entre ells és breu, ple de coses no dites. D’aquest silenci neix la novel·la més delicada de Per Petterson. Tres personatges —dos homes i una dona— hi prenen la paraula per reconstruir la seva història. Ara l’un ara l’altre, reviuen els moments en què una persona molt jove aprèn alguna cosa important del món: que les cases serveixen per contenir tragèdies que tothom sap, que un nen és més fiable que un pare, que la mar ajuda a fugir, que l’amistat és forta com una corda fins que es trenca.